dilluns, 1 d’abril del 2013

Registres






En tot registre, i en tota plasmació d’un instant, persisteix l’intent infructuós d’aturar el temps; de retenir el seu pas d’una manera o altra.

Aquests cossos exposen la seva bellesa o voluptat a la mirada de l’altre, aliens al pas de les hores, dels dies. De la intenció de mostrar-se, en queda l’efímer, i també un registre: un espai per on s’escola el temps inevitablement. 



diumenge, 18 de novembre del 2012

Pedres (3) La clarividència o els beneficis de llevar-se a les cinc del matí







És clarivident qui hi veu clar sense mirar amb els ulls.

Les cinc del matí, encara és fosc. Però la ment es desperta en una habitació banyada per la llum del sol abans que aquest no tregui el nas per l’esquerda de l’horitzó. (L’horitzó és una esquerda abismal que ens retorna una pregunta reverberada: I ara què?) En aquesta hora, doncs, encara fosca, la ment està banyada de claror. Viu un moment de recomençament.

La pedra ha pronunciat la seva segona frase: Sento la llum, és un esclat. El dia s’alçava lentament però per a ella era un esclat.  Tenint en compte que les pedres són lentitud (el seu bioritme és pausadíssim), és comprensible una reacció com aquesta. Intueixo que té una personalitat lírica.

Potser la clarividència del matí m’ha fet veure la pedra amb uns altres ulls. Els ulls de qui no mira una pedra sinó un ésser líric.




dissabte, 17 de novembre del 2012

Pedres (2) Harmonia







Harmonia: la justa adaptació mútua de les parts que formen un tot.

Lentitud, constància. Tot plegat necessita un temps que, sovint, ens passa desapercebut. Una flor, per ser una flor, necessita el seu temps. I una pedra també. Necessitem un temps de plenitud en la immensitat, de coneixement de l’entorn, i de focalització per intentar trobar-hi algun tipus de “batec essencial”.

La pedra parla. Bé, va dir unes paraules l’altre dia. No ha tornat manifestar-se però confio que tard o d’hora tornaré a sentir-li la veu. Una veu suau, nova, per estrenar.

Concretament, va dir: no tinc paraules per expressar el que sento.

Tractant-se d’una pedra, vaig trobar que l’afirmació era molt coherent.



dilluns, 13 d’agost del 2012

Pedres (1) Vibració





Pedra de la platja de Colera, coberta amb tul brodat amb fils de cosir (100% polièster de la casa Gütermann).


Les pedres traspuen un silenci acumulat (concentrat) al llarg d'un temps tant lent que ens resulta incomprensible. Per exemple, un minut del nostre silenci potser equival a menys d'un any del silenci d'una pedra. Crec que el silenci d'una pedra es pot arribar a visualitzar, i és bell, vell.  

Aquesta pedra és un objecte ple, concentrat. Concentra quelcom inabastable. Potser ha deixat de ser una pedra. Per exemple: emet vibracions quan és víctima d’algun canvi sobtat de temperatura. Ho he pogut comprovar: avui, a les tres de la matinada, la pedra ha tremolat de fred. Confesso que ahir vaig deixar-la expressament a l’ampit de la finestra per poder verificar algun tipus de reacció orgànica. I, efectivament, la pedra ha tremolat.

Potser, més endavant, podria arribar a pronunciar algunes paraules. Amb tant de silenci que ha acumulat, no tindria certa lògica que un bon dia es decidís a parlar?

Mamà?

Sóc egocèntrica, com tothom, i tendeixo (com tothom) a humanitzar el que m’envolta: els animals, les plantes, les pedres, les eines, els productes de neteja, etc.

Això no obstant, és cert que quan una pedra deixa de ser pedra, viu; es converteix en un organisme que transpira. Si pogués disseccionar-la... Si pogués disseccionar-la crec que al seu interior hi trobaria un cor que palpita, com el de qualsevol ésser viu.

Però no ho puc fer, precisament perquè és una pedra.


dijous, 5 de juliol del 2012

Reivindico una poètica del desig... violentament!


Els guanyadors dels premis ARTFAD 2012:

Diploma de finalista Per la poètica subtil que combina la delicadesa del teixit i
el brodat amb l’agressivitat d’un objecte violent, a l’obra Desig, de l’artista
Roser López Monsò.







divendres, 15 de juny del 2012

Sobre l'art tèxtil




Cada vegada que intento reflexionar sobre l'art tèxtil, acabo pensant en una definició d'art.

Crec que una obra d'artística és art, disseny i artesania.

Segons el diccionari.cat d'Enciclopedia Catalana, ART és l'habilitat o destresa adquirida amb l'estudi, l'experiència, l'abnegació; un sistema de preceptes i de regles per a fer bé alguna cosa. DISSENY és una representació gràfica i càlcul de les dimensions d'un objecte a fi de definir-lo unívocament i fer-ne possible la construcció; ARTESANIA és la producció d'obres decoratives o amb pretensions artístiques fetes a mà.

Penso que un objecte artístic és un mirall de doble cara, (un d'aquell miralls que moltes dones tenim al bany per efectuar neteges i depilacions facials de manera detallada, acurada...).

Si faig un exercici màgic de metàfora, puc afirmar que en una de les cares d'aquest mirall que és l'objecte artístic ens contemplem vells i savis. I en l'altra cara ens veiem joves, agosarats i audaços. L'objecte en sí, en definitiva, és un mirall on ens veiem a nosaltres mateixos reflectits, tal com som, el nostre interior i exterior, situats en un context determinat.

L'exercici màgic de metàfora em porta a una certesa íntima que m'agrada.

Creure que l'objecte artístic ha de contenir l'experiència sàvia i vella del treball; un esperit jove i agosarat, una posició volgudament crítica; i al mateix temps ha de ser ser fruit d'una projecció, ser personal, útil i bell, en un context actual.


diumenge, 10 de juny del 2012

Per sempre





Què en resta de l'ús que fem dels objectes? L'objectiu que em vaig plantejar a l'hora d'elaborar aquesta obra era evidenciar d'alguna manera l'ús que s'havia fet d'unes eines determinades. 

Unes eines rovellades, usades, sotmeses a la utilitat i al pas del temps. Buscava la impregnació d'aquells elements que havien tallat, del sentit de la seva utilitat. Pensar en el seu ús em portava a pensar en uns colors determinats, bàsics, potser irreals però essencials.

Pensar en l'essència: totes les restes de sang i de carn; totes les restes de les herbes dels marges o d'aquelles herbes tallades per alimentar animals; tot el blat o altres cereals madurs, daurats.

Aquesta obra és un “per sempre” a l'ús d'aquestes eines; és la representació de quelcom essencial que les identifica com a objectes, el resum de la seva vida útil.


divendres, 1 de juny del 2012

Clausura de la subhasta benèfica


Núm 2 Preu final 80 €
Núm 3. Preu final 90 €



Núm 5. Preu final 50 €


Núm. 4 Preu final 50 €
Núm. 6 Preu final 65€





Les persones que han adquirit les obres són: 

Irene Pérez
Maria Orpí
Rosa M. Andrés
M. Isabel Uribe
Jordi Fernàndez

Moltes gràcies a totes i a tots per la vostra participació.