És clarivident qui hi veu clar sense mirar amb els ulls.
Les cinc del matí, encara és fosc. Però la ment es
desperta en una habitació banyada per la llum del sol abans que aquest no
tregui el nas per l’esquerda de l’horitzó. (L’horitzó és una esquerda abismal
que ens retorna una pregunta reverberada: I
ara què?) En aquesta hora, doncs, encara fosca, la ment està banyada de
claror. Viu un moment de recomençament.
La pedra ha pronunciat la seva segona frase: Sento la llum, és un esclat. El dia
s’alçava lentament però per a ella era un esclat. Tenint en compte que les pedres són lentitud
(el seu bioritme és pausadíssim), és comprensible una reacció com aquesta.
Intueixo que té una personalitat lírica.
Potser la clarividència del matí m’ha fet veure la pedra
amb uns altres ulls. Els ulls de qui no mira una pedra sinó un ésser líric.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada