diumenge, 3 de juliol de 2011

Les pedres (procés)


La fuerza del anonimato rompe códigos de visibilidad, de representación, de identidad, de legitimidad, de acceso al mundo. Lo hace no sólo por una potencia de fuga y de disolución sino sobre todo porque nos devuelve el mundo que hay entre nosotros como aquello en lo que estamos involucrados, que nos desafía y que nos exige no aceptar lo dado, rechazar lo que nos separa, hundir las distancias que aseguran el ejercicio del poder. La fuerza del anonimato rompe los códigos que privatizan. Nos lleva hasta los límites de nuestro pequeño yo para mostrarnos la imposibilidad de ser sólo un individuo, incluso de ser exclusivamente humanos.

UN MUNDO ENTRE NOSOTROS, Marina Garcés. El anonimato y lo común. La Fuerza del Anonimato. Espai en Blanc, Materiales para la subversión de la vida. Edicions Bellaterra, 2009.



Les tardes dels dies tres i cinc de juny de 2011 vaig parar una taula -amb pedres, pedaços de tela, agulles, fil...- a l'Acampada de Terrassa, i vaig demanar la col·laboració de la gent: dels indignats, dels simpatitzants i dels passavolants. Els vaig preguntar si volien cosir una pedra: embolicar-la amb tela de llençol blanc i cosir-la. Els vaig explicar que posteriorment les brodaria, i les convertiria totes en una sola peça.

Cada pedra era una persona, cada pedra havia de ser manipulada per una individualitat. Es tractava de fer viva una metàfora, de convertir una acció en acte poètic. L'objectiu era preservar la memòria històrica, el dret a la reivindicació pacífica, la idea de lluita simbolitzada per aquells rocs de la via del tren.

Les pedres, com les persones, desapareixien sota l'anonimat; cada individu esdevenia força en la constitució de l'obra, el seu “jo” s'esvania però es convertia en intenció. L'obra esdevindria una suma d'intencions, una idea d'organisme viu, latent; construït a partir de persones anònimes.