divendres, 29 d’abril de 2011

Les pedres i l'enyorança


Enyorança. Enyorances. Pedres velles i arrelades. Preservació d'allò que no volem oblidar i que alhora ens produeix desassossec, malgrat la necessitat plaent que ens (re) genera.





L'enyorança és un sentiment que ens pesa, com una o diverses pedres; però també remet a una bellesa trista. Aquesta bellesa trista és la que m'ha portat a protegir el pes de l'enyorança amb una tela de llençols usats, amorosida per l'ús.

Aquestes pedres, protegides amb cura, són vives com l'enyorança; són orgàniques. De fet, cada una d'elles és part d'un organisme viu en el qual hi batega la sang; tan viu com l'enyorança que ens habita i no ens abandona del tot.