Feia temps que pensava en una forma tancada que pogués obrir-se “agradablement”, que signifiqués secret i fragilitat alhora; pensava en alguns tipus de flors, formes tancades o a mig obrir; la tela, el cotó, la planta ja és en si mateix un element vegetal que es desclou. Pensava en un capsa i, a dins, com un secret, una història breu: uns instants d'intimitat. La forma que va prendre aquesta intimitat és la d'una reflexió petita, unes poques paraules i uns moments del cos i d'una espera. Un dia vaig descobrir una forma concreta, d'una capsa de bombons, i em va seduir perquè la capsa podia descloure's com una flor, l'estructura del cub perdia la seva rigidesa en destapar-lo i els plecs, gairebé com pètals interiors, es “deixondien”.
Creo que he perdido algo,
quizás sea un camino.
No lo encuentro.
Llueve. No apetece salir a pasear,
prefiero tumbarme, cerrar los ojos;
pensar que la ciudad se diluye
bajo la lluvia.
Un barquito de papel
es un medio de transporte excelente.
Te espero. No tardes.
1 comentari:
M'ha sorprès el malbaratament d'imaginació i bon gust.
Excel.lent blog!
Amb el teu permís em quedo amb el secret que guarda aquesta preciosa caixa.
Un petó.
Jan
Publica un comentari a l'entrada