Pensava en la transformació d'una camisa, en dotar una peça d'indumentària d'una funció diferent a l'original per a la qual havia estat confeccionada. Una camisa d'home. Pensava en un joc de contradiccions, en una peça masculina que, un cop modificada, havia de servir-me de camisa de força.
Volia brodar-la, dotar-la de paraula escrita. El fet de treballar-la amb una tècnica considerada tradicionalment femenina la convertia en contradictòria. I aquesta contradicció en generava una altra (no volguda): la confusió d'un dona que pretén assumir rols masculins, que converteix una peça masculina en imatge de la repressió de la feminitat; una feminitat que malgrat tot, està brodada com a testimoni, que es reivindica a ella mateixa mitjançant la tècnica expressiva.
El color, rosa, esdevenia un altre element contradictori: càndid referent infantil, associat a l'educació de les nenes segons el rol tradicional femení. D'altra banda, també resultava contraposat a la idea de “camisa de força”, que comporta un sentit de violència irracional i a la vegada de repressió (també violenta). Brodar paraula escrita reforçava la intensitat del text; el fil escollit, de color rosa, el més semblant al to de la peça, hauria de generar una sensació subtil... no sé com dir-ho: llegir un missatge en la intimitat, de la intimitat...
En un principi vaig pensar en caderneres, volia escriure un text descriptiu sobre les caderneres. M'agraden. Són ocells lliures. Algunes vegades n'he vist, en grup, com busquen llavors alegrement: són una alegria. Pensava en la frustració que representen; són capturades i engabiades, valorades pel seu cant (els caçadors les porten a concursos de cant i fins i tot les creuen amb canaris). Pensava en les caderneres com esperits juganers, com impulsos incontrolables; en la camisa com a representació íntima d'algun tipus de repressió d'aquests impulsos.
Però un cop Mariona Peremateu va portar-me la camisa acabada (li havia encarregat la modificació de l'original), vaig començar a concebre el text d'una manera més íntima. Aleshores, aquells neguits o impulsos reprimits, intuïts vagament, van prendre una altra forma: en el fons m'estava obligant a parlar de mi mateixa d'una manera més evident. Parlar de l'”estrès íntim”.
De l'”estrès íntim” d'un dia, pautat segons la necessitat de trobar un camí expressiu en una camisa (mapa). El procés i la forma d'experimentar-lo íntimament s'entrecreuaven al llarg de les hores d'un dia. El resultat final: un text personal, extret del diari íntim no escrit d'un dia significatiu; un seguit d'impulsos o experiències, una mena d'angoixa latent que m'esforço a controlar racionalment.
La camisa s'ha convertit, d'aquesta manera, en la superfície d'un diari personal, en el qual reflexiono de manera evident, i també latent, sobre la seva concepció: la peça és testimoni de la seva pròpia elaboració. La camisa esdevé també un objecte contenidor d'un joc de contrastos múltiples, d'estires i arronses, com si estigués intentant deslliurar-me d'ella. A partir d'una reflexió que madura, de forma quotidiana, que creix i de la qual també intento alliberar-me.
I les caderneres encara són aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada